"Tens al cap
el mateix que ha tingut l'Abidal al fetge, i demà t'ho treuran", és l'única cosa que vaig ser capaç de dir al meu fill de quinze anys, completament trasbalsat per la terrible notícia que jo havia conegut dos minuts abans. "Papa, compra'm la samarreta de l'
Abidal. Lluitaré com ell i guanyaré la meva Champions", em va respondre. No va plorar. Va ser l'únic que no ho va fer. Va entrar al quiròfan amb la samarreta de l'Abidal, i va estar penjada a la capçalera del seu llit, com una mena d´objecte sagrat, durant tota l'estància hospitalària. Una setmana després de l'operació, coincidències, en una botiga em vaig trobar l'Abidal, a qui mai no havia vist abans. Li vaig explicar el nostre cas, i amb el mòbil li vaig ensenyar les fotos del meu fill amb la seva samarreta a l'hospital. Li vaig agrair la força que ens ha donat el seu exemple. "Jo també vull conèixer l'Abidal", deia el meu fill quan l'hi vaig explicar.
Després de cinc mesos d'operacions, radioteràpies i químios, el passat dijous 5 de gener alguns jugadors del Barça van visitar els nens a l'hospital. A la nostra planta els tres jugadors designats eren Puyol, Alexis i Éric Abidal, gràcies a una infermera que va fer que ens toqués l'Éric. Quan l'Abidal va entrar a l´habitació va abraçar el meu fill, que per primera vegada plorava sense consol. "Vamos, vamos, hermano, que yo estoy aquí para animarte. Yo también estoy peleando contra esta enfermedad y voy a montar una fundación que alegre y haga masajes a los chicos enfermos", li va dir al meu fill.
Afectuós, tendre, simpàtic, durant deu minuts no va parar d´abraçar-lo. Tots estàvem molt emocionats i agraïts.Abans de marxar, en fer un comentari del rellotge, es va treure el seu Rolex Daytona i li va posar al nen: "Toma, quiero que te lo quedes. Detrás está grabado mi nombre". Va ser impossible fer-li desistir i tornar-li el rellotge. "Lo que vale ya no me importa. Quiero que él esté feliz".
Ens va abraçar i va continuar el recorregut per les habitacions. Vaig mirar el meu fill, mai no podré oblidar l´expressió de felicitat que tenia, ja no l'hi recordava. A la nit va encendre el llum diversos cops per mirar la inscripció que hi ha al darrere del rellotge. La meva dona i jo no sabem com agrair a l'Abidal la seva atenció i generositat. El mínim que podíem fer era escriure aquesta carta.
La visita dels jugadors va millorar més l'estat d´ànim dels nens que qualsevol medicament. Això fa que el Barça sigui alguna cosa més que futbol. Admirem Pep, Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, però, passi el que passi, el gran ídol de la meva família per sempre serà l´Éric Abidal. Per nosaltres és més que un jugador. Molta salut als nens malalts i una abraçada forta als seus pares.
. Espero que se recupere pronto y bien.
